EL PREC D’UN BISBE CÀTAR
La súplica d’un bisbe càtarDesprés de la conquesta de la regió per part dels Francs, l’any 759, nombroses abadies benedictines van ser creades: d’aquestes Sant Pere i Sant Pau de Caunes, fundades per Anianus, deixeble de Benet d’Aniane al voltant del 800. La importància de l’abadia va créixer ràpidament, encara que amb esdeveniments de tota mena fins al segle XIII. Durant la Croada contra els Albigesos, l’any 1227, Caunes Pierre Isarn, cèlebre bisbe de l’església càtara fou cremat a la foguera. La decadència de l’abadia començarà poc temps després, encara que al segle XIV es van emprendre noves obres, amb la construcció d’una nau gòtica a l’església abacial. Hi haurà una temptativa de renaixement durant el segle XVII, amb l’afiliació a l’ordre de Sant Maur, però el decret de mort de l’abadia intervindrà amb la Revolució Francesa i la venda dels edificis a particulars. Massius treballs de restauració s’emprenen l’any 1983, i l’abadia és ara al centre d’importants activitats culturals, amb un museu i sales d’exposicions.

UN ABSIS IMPONENT
Encara són visibles en el cor, vestigis de l’església carolíngia fundada per Anianus: es tractava d’un absis quadrangular de pedra sense pulir. El període romànic està magníficament representat a l’Abadia de Caunes per l’imponent absis, pel pòrtic i pels dues torres-campanar. L'absis, sobretot, és notable des de l’exterior: clarament visibles són les dues fases successives de construcció; la part inferior feta de fragments de marbre blanc, relativament petits i poc treballats ,porta, finestretes rematades amb arcades llombardes i és característica del primer romànic (començaments del segle XI). Les vuit semicolumnes de pedra calcària en estil arcaitzant estan rematades per capitells esculpits amb motius vegetals i geomètrics , considerats com els més antics exemples del gènere al llenguadoc. La part superior de l’absis, que prové però de la fi del segle XI, mostra noves arcades de volta de canó on s’obren tres grans finestres en un estil molt similar a aquell que es troba a la catedral d’Elna (Rosselló). Encara posteriors (segle XII) són les absidioles, el transsepte i les dues elegants torres situades a les seves extremitats. A la vila, són interessants les nombroses façanes d’edificis civils dels segles XIV,XV i XVI, i part del conjunt de muralles.

LA TRADICIÓ DEL MARBRE: UNA HISTÒRIA ITALIANA
Des de fa segles és cèlebre pels seus marbres en les nombroses tonalitats de vermell: a l’interior de l’església actual n’hi ha alguns d’esplèndits exemples. Del rosa al vermell sang, el marbre de Caunes ha inspirat tradicionalment els artistes i ha tingut un gran ressó a la Cort de França, sobretot sota lluís XIV (el Rei Sol) i lluís XV. Aquell marbre fou utilitzat a París pel Trianon, l’Òpera i a nombroses riques residències. A treballar-lo però, foren sobretot els experts artistes de la Toscana, que combinaven el vermell de Caunes amb el blanc marbre de Carrara. Encara avui, una de les locals canteres de marbre és “la dels italians”: són ells, de fet, qui n’extreuren encara el preciós material, que després es transporta i es treballa a la Toscana, centre tradicional d’aquest art.