L'ÚLTIMA FORTIFICACIÓ
Darrer bastió de la resistència occitana, el castell s’erigeix sobre un cim rocós a les Corberes ( Corbières ) meridionals. En els documents, se’l troba citat per primera vegada l’any 1020, a la mort del comte de Besalú, Bernat Tallaferro. Des del 1117, pertany a un conjunt que uneix els comtats de Barcelona, Besalú, Cerdanya i Provença. El rei d’Aragó el va adquirir per matrimoni l’any 1137 i el Querbús va esdevenir una de les fortaleses i guàrdia de la frontera aragonesa, en situació de guerra constant per la rivalitat que oposava als senyors de la regió. Durant la Croada contra els Albigesos (endegada l’any 1209), el castell restarà durant dècades al marge dels esdeveniments: només l’any 1241 se’l cita com a lloc de refugi pels heretges perquè hi va morir el bisbe càtar de Razès, Bénoit de Termes. Tot i havent estat venut l’any 1239 al rei de França, el castell està encara defensat per compte del rei d’Aragó per Chabert de Barbaira, senyor occità rebel contra la conquesta francesa. I serà ell qui afrontarà l’últim setge l’any 1254 de Pierre d’Auteuil, nomenat pel rei de França senescal de Carcassona. El Querbús caurà el 1255, potser després de la traició d’un vell amic de Chabert de Barbaira. Amb la seva rendició, el domini aragonès sobre la regió del Querbús, esdevé castell real de França per defensar la frontera. Ampliat i reforçat, alberga una guarnició permanent i tindrà un paper important en els conflictes franco-aragonesos fins al Tractat dels Pirineus del 1659, que desplaçarà la frontera cap el Sud. Restarà, no obstant, ocupat per un petit contingent francès fins a la Revolució. Abandonat després als elements, caurà lentament en ruïnes: la seva restauració ha estat empresa l’any 1950.

UN SENYOR DE ROCA
Els bastions afegits en el curs dels segles a la primera fortificació ocupen una sèrie de terrasses excavades amb un gran esforç sobre els costats costeruts de la roca. Des de les terrasses s’accedeix a la torre que forma el cos central de l’edifici. De forma poligonal, aquesta acull nombroses sales: la més interessant s’articula al voltant d’una magnífica pilastra en forma de palmera que sosté la volta. A l’origen la sala tenia dos nivells: a sota hi havia la bodega i els dipòsits, damunt s’obria una gran sala quadrada dotada d’una bella finestra encara visible. L’àmplia volta sosté també una terrassa amb parapet prevista per instal·lar-hi tres canons. Des d’aquí es domina un panorama immens, la plana sencera del Rossellonès de les Corberes ( Corbières) als Pirineus, i del mar a la comarca de la Fenolleda.

PURS FOLLS D'OCCITÀNIA
Chabert de Barbaira representa bé aquells “herois bojos” de qui ens parla l’historiador Michel Roquebert, que al segle XIII van gosar durant dècades oposar-se a les dues màximes potències del seu temps: El Regne de França i l’Església. Des del primer assalt croat, l’any 1209, molts senyors occitans que refusaven la rendició van ser desposseïts de les seves terres i foren designats com a "faidit" (“proscrits”), un terme d’etimologia incerta de vegades substituït, a la llegenda popular, pel terme de “cavallers càtars”. Es discuteix si havien estat veritables càtars o simples creients. Cèrtament no eren dels “perfectes” als qui la fe els impedia cap recurs a la violència i que no van combatre mai amb les armes. Però els caballers occitans van ser nombrosos per defensar no només la seva terra desvastada pels guerrers del Nord, sinó per protegir també aquella heretgia que havia desencadenat les ires del Papa i del Rei. Ho van fer a Minerva, a Lastors, al Querbús i a Montsegur. Van afrontar amb ells el martiri com a Lavaur, i van cercar sovint refugi més enllà dels Alps, recorrent els mateixos camins que els càtars havien escollit per fugir de la persecució.