UN SANT ARISTOCRÀTIC
Sorgeix al cor del fèrtil camp del Laugarais aquesta abadia benedictina, fundada presumiblement al segle VIII, com les de Lagrassa i Saint Hilaire. Però la seva hora de glòria arribarà al voltant de l’Any Mil, quan un jove noble de Tolosa del llenguadoc, anomenat Béranger, esdevindrà monjo de Saint Papoul i portarà una vida ascètica per morir després en olor de santetat l’any 1093. Sobre la seva venerada tomba es produeixen nombrosos miracles, que no triguen a atreure una multitut de peregrins. L’església abacial és construïda durant el segle XII: encara se’n poden admirar les absis. El claustre, no obstant això, és de la segona meitat del segle XIII. La sort de St. Papoul va canviar el 1317, quan Joan XXII, un papa francès, transformà el monestir en seu episcopal. S’hi succeiran sense gaire daltabaixos 34 bisbes (molts d’ells Florentins) fins la Revolució del 1789. Abandonada ja aleshores, de la seu episcopal resta activa només l’església que, per altra banda, s’ha convertit de catedral a una simple parròquia. Com per molts altres monuments medievals, el segle XIX és el descobridor de St.Papoul i el promotor de la seva restauració.

EL MESTRE DE CABESTANY: UN EXPRESSIONISTA MEDIEVAL
Segles de sorts alternes han signat les restauracions d’aquest monestir esdevingut seu episcopal; el resultat és un conjunt arquitectònic forasenyat però agradable. La planta conventual benedictina és encara perfectament visible en la seva disposició al voltant del claustre: entre les arcades de volta de canó puntat que descansen sobre de capitells esculpits i columnes bessones on es retroba una pau serena que desafia els segles. A l’església, la part més antiga és la de l’absis. El cor (dos trams de volta de canó) s’obre sobre els absis menors a través d’arcs decorats per escultures amb imatges orants. A l’exterior, l’absis ofereix escultures d’esplèndida factura, atribuïdes al Mestre de Cabestany. I a aquest artista, potser monjo i certament genial, Saint Papoul consagra una exposició permanent. Es representen les còpies perfectes de les seves obres més remarcables, identificades amb tota seguretat des de Catalunya fins a la Toscana. Totes es poden reconèixer, tot i que cap d’elles està “signada”: el geni signa per ell mateix, i el reconeixerà també el visitant d’avui, a les cares curioses, a les mirades inteneses, als gestos violents dels seus personatges. Segons els estudiosos, l’anònim Mestre fou un boig o almenys una persona de caràcter especial, i certament un rodamón. Tothom que observi la seva obra, voldrà, com nosaltres, seguir-ne les traces .

INTERCANVI MEDITERRANI
Fou una excepció, el genial mestre de Cabestany, qui va signar la pedra de Catalunya fins a la Toscana? Certament que no: els intercanvis entre Catalunya, Occitània i Itàlia van ser sempre la norma. St. Papoul en dóna testimoni amb una sèrie de bisbes florentins del segle XVI: des de Bernardo Salviati a Alessandro de Bardi. Un segle després, fou el genial Pierre?Paul Riquet, que va projectar i contruir el Canal du Midi (avui designat per la UNESCO entre les meravelles culturals). Riquet apartenyia a la família dels Riquetti, exiliada en els temps de Dante. I fou molt aviat, al voltant del fatídic Any Mil, quan els Mestres llombards, que van portar aquí les primeres meravelloses notes de l’Art Romànic. Com hi hagueren multitus herètiques (càtars i valdesos) que des d’aquí van fugir per trobar refugi a Itàlia o ensinistrament: perquè a Itàlia hi havia les principals esglésies càtares, i hi són encara (a les Valls Occitanes del Piemont) i Valdesos sans i estalvis de les persecucions de França. Hi podem afegir molts exemples: des dels artífexs de Carrara, que des de fa segles treballen el marbre del llenguadoc, fins al gran René Nelli, assatgista i poeta, que va fundar el Centre d’Estudis Càtars. Nelli és un nom de la Toscana: un avi de l’escriptor va venir fins aquí, expert en marbres, també ell, per construir l’església de Lourdes.La història demostra, doncs, que els intercanvis van ser sempre horitzontals, és a dir entre est i oest sobre les ribes mediterrànies fins que una “cosa” anomenada Modernitat va aparéixer, i fa prevaldre les relacions Nord?Sud, substituint un concepte d’intercanvi per una idea de gust eternament colonial.