CAPITAL DE LA PROVÍNCIA ROMANA
Si bé la veïna Agde va florir com a port fenici i després grec, Narbona fou però, des de l’inici una ciutat romana. Fou el general Domizio Enobarbo qui va emprendre l’any 122 a.C. la conquesta de la Gàlia Transalpina, començant per la construcció d’una ruta costera que comunicava Itàlia amb Espanya: la Via Domizia. Es va convertir en la capital de la província senatorial de la Gallia Narbonensis , la ciutat es desenvolupa de pressa gràcies també al seu port i es dota d’esplèndits monuments (fòrum, temples, termes, etc.). Però d’aquest esplèndit passat en queden avui poques traces: només l’Horreum, un gran dipòsit subterrani que dóna testimoni de la intensa activitat econòmica que la ciutat va conèixer. Però la decadència va arribar aviat: Des del segle III de la nostra era Narbona és amenaçada per les incursions bàrbares i enderroca els seus monuments per construïr bastions defensius. L’any 413 Ataulf, rei visigot, s’estableix a la ciutat i celebra, amb un ritual perfectament romà, les seves noces amb Gala Placídia, germana de l’emperador Honori, raptada durant el saqueig de Roma, Narbona esdevé capital visigoda l’any 720 és conquerida pels Sarraïns i el 759 pels Francs. Seguirà després la sort de l’Imperi Carolíngi, i serà l’església el que li donarà prestigi: Narbona es converteix en la metròpoli d’on depenen els bisbes de la regió, d’Uzès a Tolosa i d’Urgell a Barcelona. Durant la Croada contra els Albigesos, la ciutat s’alia amb l’església i el Rei de França, guanyant molts avantatges. Però el seu destí comercial serà estroncat al segle XIV, quan després de violentes inundacions el riu Aude cambiarà el seu curs per passar pel nord de la ciutat, privant-la, d’aquesta manera, d’un eix de comunicació essencial. Una nova embranzida vindrà amb l’arribada del ferrocarril, l’any 1850, i el floriment de l’economia vinícola.

UN BELLÍSSIM INFERN DE COLORS
Catedral de Sant Just i Conjunt Episcopal.Al segle XIII, la Croada contra l’heretgia càtara provocà la confiscació dels bens dels comtes de Tolosa, que en bona part serví per enriquir a l’Església. Fou en aquell moment que el bisbe de Narbona va emprendre la construcció de la Catedral de Sant Just i del Palau Arquebisbal, en un sumptuós estil gòtic meridional. El conjunt monumental constitueix encara el cor de la ciutat. El cor gòtic té un magnífic retaule policromat (segle XIII) que representa l’Infern. El claustre i la sala del Tresor són del segle XV. Als edificis de l’així anomenat Palau Vell (dels segles IX al XII) van ser afegits a partir del segle XIII, a la principal campanya de treballs, els del Palau Nou, disposat al voltant d’una gran Cort d’honor. A l’exterior, el Palau Nou s’aboca sobre la plaça on una ramificació part de la Via Domizia, descoberta l’any 1997, ha estat preservada i és visible.
L’edifici alberga museus d’art i d’arqueologia, que són testimoni, juntament amb l'Horreum romà, del llarg passat d’aquesta ciutat.

CAPITAL DEL VI
Dos mil anys de vicissituts, que la van portar des dels vèrtexs de la glòria a les portes de l’oblit, no han deixat a Narbona cap traça de remordiment. Vivaç i joiosa, la ciutat sempre ha sabut respondre als canvis de sort amb bon humor i un esperit molt mediterrani d’adaptació. Avui, convertida en una petita capital del vi, Narbona es complau encara de la seva situació de nus de tràfic, l’encreuament entre les vies d’Espanya i les que porten a l’Atlàntic. Si el riu l’ha abandonada, Narbona s’ha construït un riu artificial, conectant-se amb el Canal de la Robine amb aquella esplèndida ruta de comerç que fou durant més de dos segles el Canal du Midi. Situada entre immenses vinyes i llarges platges, la ciutat ofereix a les multituts de pas l’animació dels seus carrers i dels seus mercats, rics de tots els sabors i colors del Sud. Sense inútils nostàlgies per la grandesa passada.