UN SETGE FATAL.
Situada com una immensa corona sobre un esperó de roca, les esplèndides muralles de la ciutadella dominen la plana. És el conjunt arquitectònic medieval més gran d’Europa, classificat per la UNESCO com a Patrimoni Mundial de l’Humanitat. El primer assentament prové del segle VI a.C. El lloc està ocupat per una població que prové de la veïna oppidum de Carsac, que donarà nom a la ciutat. Seran els Romans els que contruiran la primera ciutat fortificada, que subsisteix en gran part. És conquerida pels Visigots al segle V, després al 725 pels Musulmans d’Espanya, que seran expulsats pels Francs poques dècades després. Cedida la ciutat als Comtes de Barcelona, i donada en feu per aquests a la família dels Trencavel, esdevé capital del seu Vescomtat l’any 1082.
Carcassona coneix una gran prosperitat fins el 1209, quan és involucrada en els atacs dels nobles del Nord. Prenent l’exemple de la Croada contra els Albigesos, i amb el vist i plau del Papa Inocenci III, l’exèrcit guiat per Simó de Montfort embesteix en primer lloc Béziers, massacrant a gran part de la població, i després posa setge a Carcassona. La ciutat on s’han refugiat també els habitats del camp, sense aigua, resisteix només dues setmanes: el 15 d’agost, el jove Vescomte Raimon-Roger Trencavel surt per negociar amb els Croats, però és fet presoner a traició i empresonat en el seu propi castell, on morirà al cap de poc temps. Simó de Montfort esdevé Vescomte de Carcassona i prossegueix amb la Croada, que es converteix en una guerra de conquesta personal. La ciutat, que ha passat a formar part de les propietats del rei de França l’any 1226, era el centre del sistema defensiu creat a la frontera amb el regne d’Aragó. Una segona ciutat emmurallada s’afegeix a l’existent. El seu paper de fortificació s’aturarà amb el Tractat dels Pirineus del 1659, que desplaça la frontera vers el sud. La ciutadella es deixa caure en ruïnes i només al segle XIX serà rehabilitada gràcies als esforços conjunts de Prosper Merimee i del genial arquitecte Viollet Le Duc, qui li tornaran l’antic esplendor.

UNA CIUTADELLA FABULOSA
El cinturó emmurallat intern, construït pels Romans, fou restaurat entre el 1280 i el 1300. Té una llargada de 100 m i comprèn 26 torres, algunes de les quals són encara les del segle III. La muralla externa, construïda entre el 1240 i el 1260, té una mida de 1500 m. i que comprèn 16 torres, és un exemple imponent de l’art militar medieval de la França del Nord. Els dos ordres de bastions estan separats per un espai amb herba anomenat lliça que es pot recórrer a peu. Al centre dels sistema defensiu, el Castell Comtal, pensat per ser l’últim reducte en cas de defensa a ultrança, medeix 75 metres per 40 i comprèn sis torres circulars. Restaurat l’any 1226, fou també reforçat per integrar-se a la segona cinta fortificada. A l’interior dels murs, la ciutat presenta un aspecte menys homogeni que els edificis militars. Hi ha encara nombroses cases d’empremta medieval (en particular al llarg de la Rue Trencavel), alguns antics pous, carrerons suggestius que s’obren sobre placetes ombrívoles i recollides. La Catedral St.Nazaire .
L'edifici consta de dues parts clarament diferenciades. La nau romànica, amb volta de canó apuntat, i tot el que queda de la catedral a la que va impartir la seva benedicció el Papa Urbà II, el Papa de la Primera Croada l’any 1096. El cor i el transsepte són gòtics i ofereixen un florilegi d’esplèndits vitralls, entre els més preats de la França Meridional. Hi ha interessants pedres de tumbes, entre les quals destaca el cenotafi de Simó de Montfort.
La Ciutat Baixa. Situada sobre l’altra riba del riu també és anomenada la “Bastida de Sant lluís” perquè es construí per voluntat de lluís IX de França (esdevingut el Sant). El sobirà havia fet demolir els suburbis de la ciutat per castigar els habitants que havien recolzat el retorn del fill de Raimond-Roger Trencavel en la última temptativa de revolta l’any 1240. Perseguida per Sant lluís, la població va ser autoritzada a tornar set anys després a condició de construir una nova ciutat a l’altra banda del riu, amb dues esglésies (la de Sant Miquel i la de Sant Vicenç), notables exemples del gòtic meridional. La “bastida” esdevé aviat una ciutat industrial i burgesa (regida per Cònsols des del 1248), contraposada a la Ciutadella, monàrquica i clerical. En el curs dels segles, mentre la ciutat alta dequeia gradualment, la ciutat baixa s’enriquia amb la indústria i el comerç, fins al selge XIX, el segle d’or de la vinya. Nombroses residències ciutadanes, riques i gracioses, dónen testimoni encara d’aquella prosperitat.

L'OMBRA DE TRENCAVEL
Si mai encara es passeja, sobre les altes muralles o als tortuosos carrers de la ciutadella, l’ombra en pena de Raimond?Roger Trencavel, segur que no triarà fer-ho a l’estiu dels turistes, quan les multituds vermelles i xerraires caminen en grups desmemoriats a la recerca de records falsos i comercials.
El record del jove senyor de Carcassona, heròic defensor empresonat a traició i deixat morir en una cel·la del seu propi palau, viu encara entre aquests murs quan es torna a fer el silenci. Si voleu trobar-lo, recorreu aquell camí pedregós antic i sonor juntament amb el vent de tardor, quan el sol calent pinta de sang la superba fortificació, o quan la lluna la inunda amb una claror làctea. Aleshores, potser se us apareixerà per un moment aquella ombra trista, us dirà el seu inútil coratge, i la desesperació del seu poble perseguit pels camps amb les mans buides per deixar a l’avidesa dels vencedors un botí més ric. Us dirà de la desesperada temptativa del seu fill, que va tornar amb armes, vint anys després, per intentar encara véncer els usurpadors. Inútilment. De l’orgullosa nissaga dels Trencavel no en queda res. Només el buf d’una llunyana memòria, en el laberint dels carrers o en els seus inútils bastions que no van servir per defensar la llibertat.