AQUÍ L’OCCITÀ ÉS LLENGUA OFICIAL
La Val d'Aran és una petita regió autònoma que depen administrativament de Catalunya. Està constituïda pel curs superior del riu Garona, sobre la vessant septentrional dels Pirineus. Es tracta d’una profunda vall d’origen glacial, circumdada per grans muntanyes, als peus de la Maladeta, un grup que comprèn alguns dels cims del Pirineu. Separada d’Espanya per aquesta barrera natural (només molt tardanament oberta per un túnel), la Val d’Aran comunica amb França vers la qual està girada per la conformació geogràfica a través de la vall del riu Garona. Des de temps disputada pels veïns comtes espanyols i el comte de Comenges, aquestes terres que en l’àmbit religiós depenien de la diòcesi de Comengues van ser, no obstant això, atribuïdes a Aragó per decisió del Papa Clement V, l’any 1308. La posició relativament apartada ha permés a la Val d’Aran mantenir les pròpies tradicions, en particular l’ús de l’Occità que n’és una de les llengües oficials. La Val d’Aran compta amb 29 pobles reunits en tres “tercers” (la divisió territorial utilitzada a la vall). La capital administrativa és Vielha.

ENTRE LA RUSTICITAT I EL REFINAMENT
Quasibé cada poble posseix la seva església romànica. Sortint en direcció nord-sud es poden descobrir les més interessants. En primer lloc a Bossòst, en el Baix Aran, l’església de l’Assumpció de Maria (segle XII) té una planta basilical amb tres naus i tres absis ornamentades amb arcs cecs. Sobre del costat sud s’obre un pòrtic ornamentat amb un timpà de marbre que representa el Crist Pantocràtor circumdat pels símbols dels Quatre Evangelistes, del sol i de la lluna. Un segon pòrtic és al costat nord: aquí el timpà porta un Crismó, tema freqüent a l’escultura aranesa. Un elegant campanar romànic domina l’edifici. Vielha, en el Mig Aran, té un barri antic, anomenat “ Eth cap dera vila ”, que ha estat classificat com a monument històric. S’hi troben algunes cases de gran bellesa: Co de Fedusa, Co de Burgarol, Co de Rodes. L’església de Sant Miquel (XII?XIII sec.) pertany al període de transició entre el romànic i el gòtic. Digne d’esment és el retaule gòtic i un esplèndid Crist romànic de fusta, element d’una Deposició, conegut com el “ Cristo di Mijaran ”. L’ajuntament té altres esglésies, entre les que citarem Sant Peir a Escunyau, amb un bell pòrtic esculpit i una pica baptismal romànica. Sant Tomas de Casarilh amb un altre Crist romànic, Sant Feliu de Vilac amb un pòrtic ornamentat amb escultures arcaitzants. Finalment, Sant Peir de Betlan am l’absis més antic de tota la vall (segle XI). El Naut Aran (Alt Aran) és un mateix ajuntament, el centre del qual és Salardú. L’església de Sant Andreu d’aquesta vila pertany al romànic de transició (finals del segle XII començaments del segle XIII). Alberga una altra escultura de fusta d’òptima elaboració, el Crist de Salardú, probablement obra mestra del Mestre de Mig Aran. En el mateix ajuntament, altres dos bells edificis romànics amb planta basilical, Santa Maria de Cap d'Aran i Santa Maria d'Arties, que posseeix una preciosa ornamentació romànica, gòtica i barroca. A la vila, també hi trobem algunes notables cases antigues.

LA SUÏSSA ESPANYOLA
Per les altes muntanyes que la circumden i per la rica vegetació afavorida per la influència oceànica, la Val d'Aran ha estat anomenada també “la Suïssa d’Espanya”. Posseeix modernes estacions d’esquí, d’entre les millors de la península ibèrica. El seu recent desenvolupament turístic encara no ha alterat fonamentalment el caràcter pastoral de la vall, tot i que l’economia agrícola estigui perdent impotancia. La major part dels pobles han conservat l’arquitectura tradicional. La Val d’Aran, orgullosa de les seves tradicions, i en particular de la seva llengua occitana, derivada del Gascó, gelosa, en fi, del seu patrimoni natural i cultural, sembla que hagi sabut trobar un feliç equilibri entre modernitat i tradició.