LES ARTS FIGURATIVES
Massa sovint subjugats pel pes de la creació parisina de començaments de segle, crítics i històrics de l’art han oblidat de prendre en consideració tot el que s’estava realitzant en terres occitanes fins els anys ‘60 (encara que artistes com Cézanne o Maillol han estat reconeguts). En aquells anys, no obstant això, la situació canvia completament en el camp de les arts plàstiques, amb el naixement de l’“Escola de Niça” que revoluciona l’ordre artístic establert, amb noms com Klein, Arman o Raysse. Després de Niça és Montpeller la que puja a la palestra amb el grup “Support/Surface” (Viala, Dezeuze..).
El saba s’extén per tota Occitània amb la “Sed/Contra” a Bordeus i una constel·lació de grups menors a llemotges, Marsella o Montpeller. A Tolosa, el grup "Peinture/Itération" (amb Bru o Cambiaire) es relaciona amb artistes com Soulages o Carrade... i Occitània esdevé un gran taller d’artista obert al món. Des de Sète es posarà en funcionament el moviment "Figuration Libre" amb P. François, Combas, Di Rosa. I en el mateix àmbit podem situar el poc classificable Ben (de Niça), un dels rars artistes contemporanis a reivindicar la pròpia pertenença occitana. No oblidem, per últim, que roman com a fenòmen únic en el camp de la creació plàstica: la “Mostra de Larzac” lloc d’exposicions i de difusió teòrica creat als anys 70 per F. Castan, i que va veure desfilar tot allò que avui és considerat important en el camp de les arts figuratives. La proximitat dels centres «llatins» com Milà o Barcelona ha permès, de fet, l’emergència d’un «arc mediterrani» de la creació artística, a la que només li falta una completa presa de consciència del propi valor intrínsec.