SE CHANTA
“Se chanta” Atribuïda tradicionalment a Gaston Febus, comte de Foix i vescomte del Bearn (mort l’any 1381), “Si canta” és considerada pels historiadors i pels crítics musicals com una cançó d’amor, una serenata plena de nostàlgia per una dama llunyana. Difosa al llenguadoc, fou portada a terres llunyanes pels mariners tolosans, i cada poble i regió d’Occitània se la feren pròpia, aportant al text algunes variants, sovint, molt romàntiques i poètiques. Així, en la versió original es parla de muntanyes, a Nantes la història està ambientada sobre el pont de la ciutat. A prop de la font de Nimes el mateix ocellet exalta, però, la blanca pell de les dones: si la de la seva estimada fos ennegrida pel sol, ella la rentaria amb aigua de roses o rosada.
Cantada ja a les valls valdeses, la cançó s’ha difós a totes les valls occitanes el 1977 mitjançant els músics del Conservatori Occità de Tolosa. Els habitants de les valls van ser cautivats de seguida, i la versió muntanyenca de Febus, amb algunes petites variants, sembla la més adaptada. El grup musical més conegut de les valls, Lou Dalfin, la convertí en un veritable himne propi, símbol d’un poble que vol retrobar les pròpies arrels.