LA LLENGUA OCCITANA
L’Occità (o llengua d’oc) és una de les grans llengües romàniques nascudes del llatí, juntament amb l’Espanyol, el Català, el Friülès, l’Italià, el Portugués, el Gallec, el Romanès, el Sard... Els primers textos fundacionals de l’Occità són del segle IX (simples documents) i del segle X (dos poemes: "Boeci" i la "Cançon de Santa Fe"). Però foren els Trobadors qui atorgaren la glòria i en feren la primera llengua moderna d’Europa, entre els segles XI i XIII. L’Occità fou una llengua multidialectal (com totes les altres) i es subdivideix en quatre grans famílies: el Nord-Occità, el Gascó, el llenguadocià i el Provençal. El terme «Occità», testimoniat des de l’Edat Mitjana, és l’únic a poder designar la llengua en tot el seu conjunt, respecte a les seves formes dialectals. És veritat que al llarg dels segles l’Occità ha estat anomenat de moltes maneres: llemosí, Gascó, llenguadocià, Provençal o l’infame «patois», i que sovint s’ha confós un dialecte amb la llengua en tot el seu conjunt. Godolí difongué el terme de «llenguatge mundí» (del Raimundins de Tolosa), més tard durant segle XIX Raynouard proposà de denominar «Roman» la llengua en tot el seu conjunt, però l’ús no es difongué, i definitivament el segle XX va tornar a privilegiar el terme «Occità» per consens general, a excepció dels seguidors del moviment Felibritge que ha mantingut el «Provençal» per raons més sentimentals que científiques.