EL SECRET DELS MESTRES CONSTRUCTORS
Es pot parlar, veritablement, d’un secret quan, en l’art de dos segles, sorgeixen milers d’esglésies repartides per tot Europa? Els exemples d’aquells secrets eren davant els ulls de qualsevol. No obstant això, a la base de l’arquitectura romànica s’esdevingué, sense cap mena de dubte, un bagatge conjunt de coneixements transmesos acuradament i enriquits per constants recerques. Tot sovint es cita els Mestres vinguts d’Itàlia, que haurien tingut un protagonisme particular en la difusió de les noves normes arquitectòniques, especialment pel que fa a l’àrea que ens ocupa, entre la Itàlia Septentrional i Catalunya. Aquests magnífics artífex són coneguts com a Mestres Llombards o Mestres Cosmati. Segons Alik McLean “probablement venien de totes les regions del Nord d’Itàlia i formaven una èlit ben preparada i organitzada en comunitats que ja tenien el caràcter de Gremis. Les normes del seu art estaven fonamentades en coneixements antics, ja utilitzats a Roma en el treball de la pedra i en la construcció dels murs. Els sobirans longobards d’Itàlia havien utilitzat i estructurat aquests artífex: el 643 el rei Rotari havia registrat amb un edicte i sancionat les normes de la Constitució dels Mestres Llombards. El 714 el rei Liutprando havia fixat en un document fins i tot els preus dels diferents treballs”. Quan al voltant de l’Any Mil a Europa la situació esdevé més estable, aquestes corporacions podran extendre el seu espai d’acció. Trobem indicis de la seva «opera prima» a la Llombardia, i després a Catalunya (a Ripoll o a Sant Martí del Canigó, per exemple).
Treballaran essencialment pel clero, i serà aquest fet el que difondrà després les seves tècniques de construcció per tota Europa. Dels Mestres Llombards romanen traçes dins el vocabulari de l’Art Romànic: els arcs i les sanefes llombardes en són testimonis. De la collaboració entre aquests artífex i els erudits religiosos d’aleshores, van néixer els edificis que encara avui admirem amb els seus ritmes harmoniosament combinats entre simetries i asimetries. Tot ha sigut acuradament estudiat, inclòs allò que sembla accidental: si una església té un eix lleugerament desviat, no és per casualitat, sinó degut a una tria deliberada d’ una irregularitat, de tal manera que fa “viure” l’edifici, com si estigués posseït per un moviment en espiral que recorda el de l’espiral inicial de la qual neix la Creació.